Apunts sobre la música tradicional de Vila-real i les "missions folklòriques" del CSIC

Pots descarregar l'article en pdf clicant ací

«Sempre mostrem molt d’interés en els museus com a llocs destinats a preservar el nostre passat. En ells podem admirar quadres que descriuen escenes costumistes, manuscrits que relaten la nostra història, una fotografia antiga o una mantellina del segle passat. En els museus tots aquests testimonis estan preservats del pas del temps. Tristament, no passa el mateix amb les cançons populars de tradició oral. Aquests tresors del passat viuen en els museus de les ments dels nostres avis. Per desgràcia, quan ells moren les cançons s’obliden.»

Amb aquestes paraules, Enric i Dolores Gimeno introdueixen el seu estudi La cançó popular en la primera meitat del segle XX a Vila-real, publicat per l’Ajuntament de Vila-real en la IV sèrie dels “Temes vila-realencs”. Certament, allò que els autors albiren amb aquesta publicació és evadir l’esmentat presagi i salvar el nostre patrimoni musical més antic de l’oblit. Aquesta tasca ha estat defesa amb afany per molts altres vila-realencs, com Manuel Martín amb el seu Cancionero de Villarreal o la valuosíssima col·lecció Cançons de la vila d’Àlex Torres i Joanvi Sempere.

Precisament per la validesa dels seus autors, crec que no em correspon a mi mamprendre la valoració d’aquests treballs. Per això, en aquest article, em preocuparé només d’oferir una revisió d’una font diferent on podem trobar vestigis de la nostra música tradicional: el fons de la Institució Milà i Fontanals de Barcelona, actualment adherida al Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) d’Espanya.

Seu del CSIC a Barcelona, al barri del Raval

Entre 1944 i 1960, aquesta institució cultural va impulsar un projecte anomenat “Misiones folclóricas”, en el qual 47 col·laboradors van viatjar arreu del país per tal de recollir el patrimoni musical oral de tots els seus indrets. D’aquesta tasca, juntament amb la organització de concursos amb el mateix objectiu, va sorgir una col·lecció de més de 20.000 melodies, que conformen un fons inigualable en continu creixement i desenvolupament.

A Vila-real van arribar dues d’aquestes missions, en 1947 i 1948 respectivament. Ambdues van estar a càrrec de Ricardo Olmos Canet (1905-1986), natural de Massamagrell, que va comptar amb cinc informadors del poble: la mestra Concepción Beltrán Ramos, neboda de mossèn Benito Traver; el dolçainer Vicente Cantavella Girona; la jove de 19 anys Carmen Miró Bort; Pascual Monzó Nebot, llaurador de 61 anys; i el conegut músic Juan Bautista Ortells Costa.

D’aquesta tasca va sorgir un recull de 35 melodies, d’origen i naturalesa molt variada. D’entre elles destaquen conegudes tonades de jocs infantils que han arribat fins als nostres dies, si bé amb xicotetes variacions melòdiques, rítmiques o de la lletra, com “A bou redó”, “Pis, pisiganya”, “La lluna, la pruna” o “Plou, plou, molí nou”. També es registren cants rituals tant importants per al nostre poble com el “Tirorí”, amb el qual els xiquets invoquen l’arribada dels reis mags; o “Sant Pasqual, un garbonet”, que s’entonava en la recollida d’estris per cremar en la foguera en honor al patró de Vila-real.

Partitura amb la qual es registra la melodia del "Tirorí"

D'altra banda, també s'inclouen tonades i cants populars que, els autors abans esmentats, coincideixen en anomenar "de maset", en relació al lloc on es solien (i es solen) celebrar les reunions d'amics on s'interpretaven. Algunes d'elles tenen un contingut de marcat caràcter còmic o irònic, i a sovint fan referència a poblacions dels voltants i als seus veïns o monuments més destacats. Com a exemples trobem la tonada "Ja venim del meu maset", que Olmos apunta com «canción de borrachos»; "El Pasqualot, animalot", descrita com una «parodia de los cantos de difuntos»; o la cançó humorística "El campanar d'Almassora".

Un lloc privilegiat dins d’aquesta col·lecció correspon al “Ball de l’anguila”, que és inclosa com «la canción más popular en este pueblo». No obstant, la melodia que recull aquesta entrada es correspon a la que actualment coneixem com “La tana”, amb la popular i variada lletra

Estava el pelut

assentat en l’assut.

Passà el botillós

a cavall del seu gos.

A la tana, tana,

tana de les dos.

Altrament, també revesteixen una especial consideració els sis tocs instrumentals que es recullen gràcies a les aportacions del dolçainer Vicente Cantavella. Entre d’ells hi ha un “Ball de nanos”, que «lo toca la dulzaina y lo bailan los cabezudos que van al principio de la procesión del Corpus»; la “Dança de caballets”, hereva d’una dansa molt més antiga; i tres marxes de processó. També s’inclou el “Toc d’àngels”, un «repique de campanas por la muerte de un niño» que va registrar el també músic Juan Bautista Ortells.

Per últim, aquesta recopilació ens fa arribar diferents cants que formaven part del dia a dia dels nostres avant-passats, vestigis d’un temps en que la música era una important eina de comunicació i socialització. Totes tenen en comú la senzillesa, fent ús del ritme lliure i la declamació com a recursos musicals, com es pot apreciar en les cançons de bressol, el cant del sereno o les oracions emprades per demanar almoina. Junt a aquestes peces també s’inclouen fins a quatre versions d’arcaics cants de batre, cançons a capella que s’interpretaven, de forma individual, mentre es treballava en el camp. La seua construcció melismàtica i amb tendència cap al mode frigi apunten a un origen àrab.

Aquestes quatre cançons de batre tenen diferents melodies, si bé algunes d’elles mostren clars paral·lelismes. Un fet més interessant és que dos d’elles comparteixen lletra, que segons deixa anotat Ricardo Olmos «es popularísima y se aplica en muchas otras». Aquesta lletra (que avui en dia seria políticament inacceptable) diu

Esta nit vaig a parlar-li

a una xica llauradora.

Si m’aplega a dir que no

la tire a la regadora.

Més interessant encara és que, en entonar la melodia d’una d’aquestes versions, se’ns ve al cap una relació indubtablement esclaridora: és la mateixa que el mestre Goterris utilitza en la cobla del seu Himne a Vila-real. Aquesta relació va ser descoberta pel mestre Enric Gimeno, que en un article afirma que la troballa va ser casual i el va deixar bocabadat. «El mestre Goterris va triar [...] per cantar-li al llaurador del seu poble, una cançó de batre del seu poble i la va situar en el lloc més destacat de l’himne».

Partitura amb la qual es registra aquesta cançó de batre

Aquesta intenció d’homenatge folklòric es repeteix en la segona secció de la Marxa a la ciutat, inspirada en el motiu inicial de “l’entrà dels balladors”. Però, en el cas que ens ocupa, la relació és molt més directa, ja que la cançó es reprodueix literalment, alterant tant sols una de les seues notes per adaptar el caràcter modal de les cadències a l’harmonia tonal de la peça, així com una lleu adaptació del ritme declamatori a les exigències prosòdiques de la nova lletra. Com bé apunta Enric Gimeno, aquesta relació té un doble significat: l’evident popularitat que tenia aquesta melodia i l’accentuada càrrega semàntica que té cantar un cant de batre amb una lletra dedicada als llauradors vila-realencs, que Francisco Moreno va signar dient

Forandant les dures penyes

fent eixir al sol les aigües,

Convertim en horta hermosa

el secà del nostres pares.

Comparació de les versions originals del cant de batre i de la cobla de l'Himne a Vila-real

El que el mestre Goterris fa amb aquesta connexió em sembla una metàfora ben bonica del paper de la música en la identitat d’un poble: els vestigis de la nostra tradició musical es converteixen, a través de la seua relació amb la societat, en la nostra insígnia més estimada. I si no, sols cal fer l’exercici de rememorar com les tonades que formen part del nostre haver més arcaic han arribat a nosaltres, i com nosaltres, de ben segur, hem fet per ensenyar-les a les generacions que ens segueixen.

Vila-real té, en aquest fons, un testimoni de com, tot i l’extrema modificació de la seua societat, la música es manté invariable en la idiosincràsia de la seua identitat com a poble. Això ens fa veure que, encara que eines com el Fons de Música Tradicional del CSIC esdevenen fonamentals per a la supervivència de la nostra herència musical, sols nosaltres som els responsables de donar valor al nostre patrimoni, i amb una recepta que se’ns presenta ben senzilla: recordar, cantar i ensenyar. Sols així, la nostra identitat musical més arcaica continuarà tenint sentit erigida com a baluard de la nostra societat.

Borja Muñoz Abad

Vila-real, 6 d'abril de 2020