Aproximació a l'obra lírica del mestre Goterris

Pots descarregar-te l'article en pdf clicant ací

Article d'Enrique Gimeno Estornell
Publicat en el Levante de Castelló el 30 d'agost de 2002

El passat mes d’abril es va presentar al saló noble de l’Ajuntament de Vila-real l’obra cimera del mestre Goterris, El dragón de fuego. Es tracta d’un volum d’unes dimensions considerables i quasi 550 pàgines que contenen el llibret i la música d’una òpera en tres actes de la que en són autors respectivament el poeta Francisco Moreno i el Mestre Goterris. La presentació la va fer el regidor de cultura Xavier Nácher i hi eren presents familiars i coneguts del mestre i del poeta. Els autors material d’aquest llibre hem estat Pasqual Llorens i jo mateix. El dragón de fuego és la realització plena de la vocació musical més important i més desconeguda del mestre Goterris, la lírica.

El mestre Goterris, encara que parega mentida, és un perfecte desconegut per a la majoria de la gent del nostre poble. Inclús els músics, en saben ben poca cosa d’ell. El seu coneixement es resum en aquesta frase: «Ah!, sí, el mestre Goterris... ui... un gran músic... molt bona persona... va fer molts pasdobles i... més coses!». Naturalment n’hi ha excepcions, però no tantes com caldria esperar del coneixement d’un home que va morir l’any 1930 i per tant encara podem parlar amb moltes persones que el van conèixer.

Li faltaven uns dies per a fer 92 anys quan vaig tindre la satisfacció d’enraonar durant tot un matí amb el fill del mestre Goterris, José Goterris Rambla. Pasqual i jomateix preparàvem l’edició d’El dragón de fuego i ens interessava conèixer la seua opinió sobre el nostre treball i al mateix temps obtindre la seua autorització. Malgrat la seua edat, conservava una excel·lent memòria i quantitat de records que ens va contar amb pels i senyals. «Mon pare era un geni; tot el que li interessava ho captava de seguida, ho xuclava com una esponja. Vos posaré un exemple. Quan jo tenia deu o dotze anys, em va buscar un professor per a que mensenyara francés. Volia mon pare que jo estudiara el francés. Aquell professor venia dos o tres dies a casa a donar-me les classes i mentre duraven estes mon pare s’hi estava allí mateix o entrava i eixia més del que calia. Bé, jo no vaig aprendre el francés però mon pare sí. I és que li havien deixat un tractat d’instrumentació que li interessava molt i estava escrit en francés».

Efectivament, l’obra del mestre només podem entendre-la des del supòsit que tenia un coeficient intel·lectual molt per damunt de la mitjana, i dic supòsit perquè, naturalment el basem en testimonis semblants al del seu fill i en la certesa de que era un home amb una gran força de voluntat. De xiquet va anar ben poquet a l’escola, per tant tot el seu saber el va aconseguir per si mateix. A l’acta on es registra el seu matrimoni es diu literalment: «...y para que conste levanto la presente acta... firmándolas conmigo los testigos y no los contrayentes por decir no saber». No sé fins a quin punt podem interpretar açò al peu de la lletra. Al primer mestre de música que va tindre, algun director de la banda, el va ultrapassar de seguida en coneixements i en ganes de treballar. És poc probable que el mestre no sapiera firmar però molt possible que ho fera amb alguna dificultat.

Signatura del mestre Goterris en un dels seus manuscrits (1929)

D'on li ve al mestre la seua afició a la música? Això tampoc no ho sap ningú. No hi ha cap antecedent en la seua família, o no el coneixem; a sa casa no hi havien llibres, molt menys de música. A Tárrega, vint-i-un anys major, no hauria de tindre moltes ocasions d’escoltar-lo. Els únics llocs on de menut podia escoltar i aprendre música eren la banda i l’església. Hom pot pensar que el seu referent musical va ser la banda que va acabar dirigint, i per a la que va compondre obres d’una originalitat i qualitat fora de dubte, però no tenim cap constància de que el mestre tocara la trompeta o el clarinet, o ualsevol altre instrument dels que s’aprenen en les escoles de les bandes. L’altra possibilitat és que de menut fóra escolanet o que cantara en algun cor a qualsevol de les esglésies del poble o a la mateixa església major. El que sí que sabem és que el seu primer instrument va ser la guitarra i que, com totes les coses, va aprendre a tocar-la tot sol, sense cap mestre. La qüestió és, d’on dimonis va traure la guitarra? De qui era aquella guitarra, o qui li la va regalar? Una altra vegada ningú no pot contestar, ningú no ho sap.

El que resulta evident només fent una ullada al catàleg de les seues obres és la seua predilecció i passió per la sarsuela. El somni del mestre des del començament de la seua carrera fins la seua mort va ser triomfar com a compositor líric. Encara que és impossible la datació cronològica de la seua obra, sabem que l’any 1906 és a Madrid per a promocionar una sarsuela, La Paloma, que havia compost sobre un llibret del seu amic Manuel Peiró Garcia. N’hi ha almenys tres testimonis de l’època que confirmen la seua estada a la capital: un ofici del Centro Aragonés notificant-li que ha estat nomenat professor de guitarra i bandúrria, una nota de premsa en el setmanari La Plana del 5 de maig de 1906 (nº9), per últim sabem —per la tesi El escultor Ortells: vida y obra de un maestro— que cuando éste se encuentra en Madrid «solían ir a los conciertos, a la ópera y a la zarzuela y frecuentaban algunas tertulias intelectuales y artistas». Goterris, als trenta-tres anys és a Madrid, ha deixat la dona i els fills al poble, on ja s’ha donat a conèixer com a compositor de sarsuela, i es relaciona amb gent del món del teatre.

Torna al poble i ja no sabem res d’ell fins que el nomenen mestre de la banda de música l’any 1911. Aleshores és ja un músic dret i fet i no té molt bones relacions amb els músics de la banda. Això cal deduir-ho del fet que un dels regidors manifesta estar d’acord amb el nomenament només si els músics també ho estan. Aquestos reunits en sessió extraordinària el dia 8 de maig de 1911 acorden «admitir a dicho señor Goterris, guardando las consideraciones que le son merecidas, sin que nadie protestara contra dicho señor» (llibre d’actes de la banda).

La primera relació de les obres del mestre és la que publica en 1931 el seu amic mossén Ochando i consta d’un total de 37 títols, el 27% dels quals, o siga 10, són obres líriques. La relació és la següent: òpera, El dragón de fuego; sarsueles, El ángel de Villarreal, La niña de nácar, El sino de Gota, El capricho regio, La paloma, La pájara, El carrillón o el demonio entra en Flandes, La suerte y El reloj de Markebal. Segueix la relació de la resta d’obres simfòniques, serenates, himnes i marxes, etc.

La qüestió és, són representables les sarsueles del mestre Goterris amb el material que es conserva en aquest moment? La contestació és, no, impossible. Només es pot representar El dragón de fuego. Ací, paradoxalment, no ens fa falta el llibret però el tenim.

El coneixement de la producció lírica del mestre Goterris és bàsic, fonamental, per a tindre una visió total de la seua categoria com a compositor. Sortosament, com hem vist, es conserven quasi totes les obres que va escriure al llarg de la seua vida. Crec que alú, alguna institució pública o privada s’haurà de fer avant i crear alguna beca o aportar els mitjans per a que es puga estudiar, ara que encara som a temps, el material que conserven els seus nets. Conec la seua incondicional disposició per a que açò es puga dur a terme. Amb la publicació d’El dragón de fuego s’ha iniciat el procés de recuperació d’aquestes meravelloses obres.