Què sabem del mestre Goterris?

Pots descarregar-te l'article en pdf clicant ací

Probablement, si formulàrem aquesta pregunta als nostres veïns, la majoria respondria que no sap qui és aquest home. Uns altres ens remetrien al carrer que circula paral·lel a l’avinguda de la Murà, des del Passeig de l’Estació cap al Cedre, o al conservatori que trobem allí. Amb un poc de sort, uns pocs encertarien en relacionar aquest nom amb els símbols musicals de la nostra ciutat. I no, no ens referim a l’himne que diu allò que “els nostres colors són el blau i el groc”.

Aquesta realitat social no és més que el reflex de l’oblit amb que les institucions locals han cobert la figura d’en José Goterris Sanmiguel. Amb la confiança de que el seu legat ocupe el lloc que li pertoca en la cultura vila-realenca, fa dos anys es va iniciar un projecte de recerca que, a poc a poc, va traent la pols que s’ha instal·lat a sobre d’aquest músic menyspreat per la memòria col·lectiva. I, ja que estem en el mes de la música, aprofitarem les següents línies per conèixer alguns dels detalls més importants d’aquest treball.

Fotografia de José Goterris Sanmiguel

Qui va ser?

No podem dir que s’haja escrit massa al voltant de la vida del mestre Goterris. A dia d’avui, la principal font d’informació és l’assaig biogràfic que Emilio J. Santos va escriure en 1990, publicat per l’Ajuntament en la col·lecció “Temes vila-realencs”. No obstant, moltes de la dades que se’ns ofereixen van arribar a l’autor a través de testimonis orals. I, com sol passar en aquests casos, açò entra a sovint en conflicte amb la realitat.

La primera errada habitual en la biografia de Goterris és, ni més ni menys, la seua data de naixement. L’origen d’aquesta incorrecció el trobem en Los músicos de la província de Castellón, un exemplar on mossèn Benito Traver indica que José Goterris va nàixer el 1876. Molts dels escrits posteriors sobre el músic vila-realenc utilitzen erròniament aquesta informació. Però, en aquest cas, Emilio Santos esmena aquesta dada, utilitzant les inscripcions del Registre Civil i de l’església Arxiprestal per confirmar que Goterris va nàixer el 27 de maig de 1873.

Tota la informació que tenim sobre la seua joventut és especulativa. Podem imaginar que la seua inclinació per la música no seria ben rebuda al si familiar, en una època en que aquesta professió estava d’allò més denigrada. Però és un misteri com va arribar una guitarra a les seues mans; i també si Tàrrega, com alguns defensen, es va meravellar per la seua facilitat interpretativa i li va oferir algunes classes.

Al bell mig de la seua joventut va haver de marxar a complir el servei militar a Cuba. Encara que no coneixem la data exacta ni la durada de l’estada, podem ubicar-la entre 1892 i 1898, període en que l’exèrcit espanyol va tenir presència a l’illa. El que és segur, és que al 1899 ja es trobava a Vila-real, ja que el 10 de maig es va casar a l’església Arxiprestal amb Vicenta Rambla. Aquest matrimoni establirà el seu domicili al número 43 del carrer Bisbe Rocamora, on encara hui es poden apreciar en el balcó unes forges decoratives amb motius musicals.

Probablement va ser en aquest mateix període quan es va iniciar en la composició musical, ja que un dels seus professors va ser Julián Domínguez, qui va ocupar el càrrec de director de la banda de música de Vila-real entre 1898 i 1901. El que sí sabem és que el 1906 Goterris ja havia escrit almenys una sarsuela, La paloma, amb la que va marxar a Madrid junt al seu llibretista Manuel Peiró. Segons el propi Goterris explica en una entrevista publicada en la revista Arte y letras en 1915, «con una carta que llevábamos de don Fernando Gasset para Morote, conseguimos que al fin se leyera nuestra obra en la Zarzuela». No obstant això, els van recomanar que per tindre èxit buscaren la col·laboració del fill de l’eminent compositor Manuel Fernández Caballero, cosa a la qual Peiró es va negar.

Dedicatòria de José Goterris a la revista Arte y letras, amb el motiu inicial de la seua obertura Europa 1915

En aquesta mateixa entrevista, una de les poques manifestacions on es conserven les paraules del mestre vila-realenc, Goterris afirma que durant eixa estada a la capital va haver de vendre alguns cuplets per tal de sobreviure, a més de donar classes de guitarra i bandúrria al Centre Aragonés. Podem entendre, llavors, que Goterris ja havia escollit la música com a la seua forma de vida. Açò es confirma el 1911, quan l’Ajuntament el nomena director de la banda de música local després de l’abandó de Manuel Ahís.

La trajectòria musical de Goterris a partir d’aquest moment està molt més documentada, gràcies a les actes, notícies i escrits de la Unió Musical la Lira. Tot açò és exquisidament detallat a La banda de música de Vila-real (1848 – 2008). 160 anys d’història, un llibre que va valer a Onofre Flores el Premi d’Assaig Ciutat de Vila-real el 2008. Si hi ha que destacar alguna cosa de l’etapa de Goterris al front de l’agrupació local són els satisfactoris resultats que la van encastellar al més alt del palmarès provincial i autonòmic. Els èxits de la banda a diferents certàmens van portar a Goterris a les pàgines dels diaris locals, on va mantenir una acalorada (i, a dia d’avui, d’allò més còmica) discussió amb els seus detractors.

Però el seu ànim no va decaure en cap moment, sinó que el va animar més encara en l’ofici de la composició. Aquesta esdevindrà la seua principal etapa productiva, on signa algunes de les pàgines més destacades. La més important, sens dubte, és l’òpera El dragón de fuego, en la que el seu amic i poeta local Francisco Moreno va adaptar el llibret del Nobel de Literatura Jacinto Benavente.

Fins ara hi havia diferents versions que parlaven sobre una suposada posada en escena d’El dragón de fuego en el context d’un concurs de composició organitzat pel Teatre del Liceu de Barcelona. Recentment hem pogut esclarir els fets consultant l’arxiu històric d’aquesta institució catalana, i podem afirmar (per fi amb rotunditat) que l’obra de Goterris sí que va ser presentada a un concurs d’òperes nacionals organitzat pel Liceu de la ciutat comtal l’any 1925. No obstant, no va resultar premiada, com alguns afirmaven, ni hi ha constància de que s’interpretaren algunes parts al Liceu barceloní.

Des de principis de 1930 una dolència estomacal el va consumir durant uns mesos, fins que va faltar el 6 de maig. Va deixar òrfena tota una generació d’amants de la música al seu poble, i així ho demostren les nombroses notícies que relaten els homenatges que se li van oferir contínuament fins a molts anys després. A hores d’ara, però, sols la banda de la Unió Musical la Lira, que manté vives les partitures de Goterris en el seu repertori habitual, recorda el que va ser el seu mestre any rere any, el dia de la celebració de Santa Cecília, quan desfilen fins a la seua casa natalícia (avui, un solar desocupat) per interpretar la Marxa a la ciutat.

Què va fer?

Aquesta pregunta és la que ha protagonitzat el treball de recerca dut a terme els darrers mesos. El resultat: la primera catalogació de la seua obra (o almenys, de la que es conserva). No ha sigut un treball senzill, ja que el legat musical del vila-realenc ha anat dissolent-se amb el pas dels anys. Avui el podem trobar en tres fonts principals: els manuscrits que conserva la Unió Musical la Lira, a sovint incomplets; la recopilació i transcripció que va fer als anys setanta el pare Vicente J. Tena, encara que de forma molt inexacta; i els vertaders manuscrits del mestre Goterris, que encara que molts consideraven desapareguts, són custodiats pel seu nét José Miguel Meseguer.

Aquesta catalogació ens ha permès, per primera volta, establir al voltant de 50 els títols signats per Goterris (encara que actualment sols conservem 44, i alguns incomplets). Hi faltarien afegir les nombroses peces de ball i d’estudi per als joves guitarristes que previsiblement va escriure, i que no han arribat fins a nosaltres. Un altre fet problemàtic és que Goterris no tenia per costum titular ni signar les seues obres, el que dificulta la catalogació completa del seu repertori.

Amb l’estudi d’aquest catàleg a vista de pardal podem extraure algunes conclusions sobre la seua producció. En primer lloc, la inclinació per les composicions per a banda, fruit de la seua relació amb l’agrupació que va dirigir durant quasi vint anys. En elles, a més, trobem la marcada empremta que el folklore local va deixar en les seues pàgines més destacades. Entre els casos més coneguts no poden faltar els dos pilars de la seua producció vila-realenca: la segona secció de la Marxa a la ciutat, que es basa en la coneguda melodia popular de l’entrà dels balladors; i la cobla de l’Himne a Vila-real, que extreu d’un cant de batre recuperat recentment per Enric Gimeno.

D’altra banda destaca clarament una forta predilecció pel gènere líric, àmbit en el qual Goterris somniava amb triomfar. Encara que al catàleg sols s’han pogut incloure nou títols, les cròniques de l’època esmenten moltes altres sarsueles signades per Goterris que, lamentablement, no han arribat als nostres dies. A més, no es conserva cap dels llibrets d’aquestes produccions, a excepció del d’El dragón de fuego, pel que la seua recuperació i posada en escena es fa molt complicada.

Retrat de José Goterris amb la partitura de la Marxa a la ciutat

Aquest es solament el punt de partida, un munt d’informació que no tindria sentit si els organismes responsables no s’esforcen per fer-la de valer. La falta de preocupació no sols ha desembocat en el desterrament del mestre Goterris de la vida cultural de la ciutat, sinó també en una accentuada indiferència social, històrica i, el que és més greu, educativa.

No podem permetre que aquells que tant han fet pel seu poble siguen oblidats, ni que el seu treball siga menyspreat. El proper pas és el més important: que tots puguem tornar a gaudir d’eixes melodies silenciades fa quasi un segle i que s’han esvaït en l’oblit. Per això, la tasca compositiva del mestre Goterris s’enfronta a un objectiu que va més enllà del paper: posar en valor la seua música per fer veure que, una volta més, la nostra història no és anònima.

Borja Muñoz Abad

Barcelona, 8 d'octubre de 2018