L'aventura d'El dragón de fuego a Barcelona

Pots descarregar-te l'article en pdf clicant ací

Des que fa uns anys vaig començar a interessar-me per la figura del mestre Goterris, m’he trobat amb un camí ple de llacunes. L’assaig biogràfic signat per Emili Santos el 1990 és l’obra més completa sobre el compositor vila-realenc. No podem oblidar, però, que es tracta d’un treball sense cap base científica, i que ens ofereix moltes dades que van arribar al seu autor mitjançant únicament la memòria col·lectiva.

Aquesta tradició oral ha defensat a través del temps que Goterris va presentar El dragón de fuego, la seua partitura més ambiciosa, a un concurs d’òperes organitzat pel Liceu de Barcelona al voltant de 1920. Respecte a aquesta fita, Santos diu (1990, p. 24):

[...] si no s’ha hagués negat a sortir de Vila-real per anar-hi a Barcelona és possible que l’obra haguera estat estrenada al Gran Teatre del Liceu. Es va presentar El dragón de fuego al Certamen d’òperes del Liceu i d’entre més de seixanta, va quedar entre les tres finalistes. Un amic de Barcelona li aconsellà, mitjançant una carta, que anara a promocionar-la; però, tal vegada per la senzillesa de cor o per estar decebut dels certàmens, es negà.

Aquestes afirmacions poden ser del tot veritables. D’una banda, els certàmens eren habituals en associacions d’aquest caire des de la segona meitat del segle XIX; i a més, cap esperar que el d’una organització com el Liceu de la ciutat comtal congregara més de seixanta participants. D’altra banda, coneixem que Goterris sentia inclinació pels concursos de composició, com hem pogut comprovar recentment gràcies a l’anàlisi del seu catàleg. També, pel retracte que els quasi cent anys que ens separen ens permeten fer del mestre vila-realenc, podríem creure que es va negar a anar a Barcelona amb l’única finalitat d’aconseguir una mica de reconeixement, per molt que es tractara de la seua pàgina més personalment valorada.

En Vicente Beltrán, en les seues memòries inexplicablement inèdites, també parla d’El dragón de fuego amb la proximitat que vincula estretament al mestre amb la seua infància. A més de donar informació d’allò més interessant sobre el seu procés de composició i la primerenca estrena local, també es refereix a l’escena barcelonina, però d’una manera molt diferent (1984, pp. 25-26):

[El dragón de fuego] tuvo un éxito apoteósico y en opinión de los artistas profesionales que la interpretaron, valía mucho más que algunas que se cantan a diario de músicos ya consagrados. Todo ello, animó a los hijos del pueblo y pasó por la mente de casi todos, el que esta ópera fuera conocida en las grandes capitales. Para ello se recaudaron fondos y marcha con su ópera bajo el brazo a Barcelona.

¿Os imagináis la alegría con que el Maestro, el Rullet, como cariñosamente le llamábamos todos, marcharía a Barcelona? Pero, siempre hay un pero, él desconocía que tanto en Barcelona como en Madrid, París y todas las grandes capitales del mundo, existen artistas virtuosos y mercaderes del arte, y estos son los que hunden o hacen triunfar a un artista.

Pronto su alegría se truncó y un negro nubarrón pasó por su mente empañando la gloria que él soñara. Echaron una ojeada a la partitura, interpretaron algunos números a orquesta, y por cierto que, según referencias, gustaron; echaron sus cuentas y dijeron que no interesaba. Pero... ¿por qué no interesaba? Porque el Maestro Goterris era villarrealense y en el mundillo musical no era conocido su nombre y la empresa no se aventuraba a montar una obra que le costaría más de medio millón de pesetas, exponiéndose a un fracaso [...]

Interior del Teatre del Liceu, cap a 1925

Un relat ben diferent al de Santos: no esmenta cap participació en un concurs d’òperes i assegura que el mestre sí va viatjar fins a Barcelona, amb el suport econòmic dels seus veïns, per tal de donar a conèixer El dragón de fuego. Està clar que ambdues narracions entren en conflicte, però, com podem jutjar la seua veracitat?

El següent pas va esdevindre més senzill gràcies a la tesi doctoral d’Oscar Campos Micó, defensada en 2014 a la Universitat Jaume I de Castelló. En ella, aquest músic borrianenc analitza la música per a piano composada per autors castellonencs fins a 1936 i, encara que la producció pianística de Goterris es ben escassa, li dedica un breu capítol. Aquest fet ha resultat d’allò més facilitador per al meu treball, ja que per primera volta es parla del mestre d’una manera científica i contrastada. Respecte al que avui ens ocupa, Campos diu que (2014, 5.2):

Tras finalizar la versión operística definitiva, que sigue la tradicional estética de ópera italiana del XIX con arias, coros y recitativos intercalados, el compositor consumió todas las posibles vías de promoción de la que se convertiría en la obra cumbre de su producción. Finalmente, El dragón de fuego se puso en escena dentro del Certamen de Óperas del Teatro del Liceo de Barcelona en 1922 o 1923 obteniendo un tercer puesto en la clasificación general.

Aquesta informació està extreta de la nota introductòria a l’edició d’El dragón de fuego que Pasqual Llorens i Enric Gimeno van publicar en 2002. En ella, a més de donar la mateixa informació que Campos, admeten que «no hemos podido confirmarlo pero es muy probable que en el Gran Teatro del Liceo de Barcelona se convocara un certamen de estas características entre los años 1922 y 1923.» I de fet, el propi Enric em va contar fa poc que una vegada va poder preguntar a l’arxiver del Liceu sobre aquest fet, negant-li l’existència de cap certamen d’aquestes característiques.

Pareixia que ens trobàvem en una creuada d’informació errònia, que previsiblement mai anava a poder ser confirmada. En la mateixa conversa amb Enric Gimeno a la que m’acabe de referir, els dos preníem consciència del problema que se’ns planteja amb tot açò i de la necessitat d’oferir un poc de llum a una biografia tant poc respectada. I pareix ser que per fi ha arribat.

La meua actual estada a Barcelona m’ha fet interessar-me, si més cap, per aquest cas. I, com en molts altres problemes que la vida ens posa al davant, la solució no podia ser un altra que la més senzilla: escarbar a l’arxiu del Liceu amb l’esperança de trobar algun document que ens poguera oferir la veritat de l’assumpte. O almenys d’una part d’ell, que és el que ens aporta una troballa que m’ha emplenat de satisfacció i alegria quan m’arribava aquest matí en forma de document digital: l’evidència de que l’any 1925 el Liceu de Barcelona va convocar un concurs d’òperes nacionals. Venia acompanyada de documents d’allò més diversos, des del cartell i les notícies que anunciaven la fita i les seues bases, fins a les missives que intercanviaven els membres del jurat, el seu veredicte i, inclús, els rebuts que confirmaven la recepció de les obres participants.

Fragment de la notificació de rebut d'El dragón de fuego

I efectivament, amb aquesta informació podem corroborar que El dragón de fuego, l’obra que Goterris més va estimar fins a la seua mort, va estar presentada a Barcelona a mans de Manuel Centelles, probablement l’amic barceloní del mestre que esmena Santos. No obstant, no va guanyar cap dels premis atorgats pel jurat, que d’entre les disset obres (i no seixanta) presentades va escollir La espigadora.

Açò ens permet conèixer un poc més de prop al mestre Goterris, tant admirat al seu poble que tal volta els propis veïns van alimentar la llegenda que narra l’aventura d’El dragón de fuego a Barcelona. Qui sap si, efectivament, les seues pàgines van ser interpretades a la ciutat comtal i si, degut a qüestions merament extramusicals, no va agradar als empresaris del Liceu. Per la meua part, sols queda l’espenta per continuar recuperant la memòria d’un músic soterrat baix la pols de l’oblit que necessita recuperar el lloc que li pertoca a la vida cultural vila-realenca.

  Borja Muñoz Abad

Barcelona, 24 de setembre de 2019

Bibliografia 

Beltrán Cortés, Vicente (1984). Narraciones históricas de mi vida: Els XIII y la coral polifónica “Francisco Tárrega” . Inèdit.

Campos Micó, Oscar (2014). La música para piano compuesta por autores castellonenses hasta 1936: estilos, estudio critico y anàlisis musical de las obres. Universitat Jaume I (Castelló de la Plana).

Llorens, Pasqual i Gimeno, Enric, ed. (2002). “Nota de los editores” de El dragón de fuego, partitura para orquesta. Musiplec S.A. (Vila-real), pp. 7 – 12.

Santos Andrés, Emilo J. (1990). El mestre Goterris. Assaig biogràfic. Ajuntament de Vila-real (Vila-real).